Camí del Death Valley...

Tornem a Las Vegas. No pas perquè sigui el que més ens ha agradat dels USA, sinó perquè ens venia de passada per anar al Death Valley (el nom és força revelador... condicions climatològiques força dures). Volíem aprofitar el viatge per fer 2 coses que no havíem fet el 1r cop que hi havíem estat (a Las Vegas): trobar el cartell típic de benvinguda a la ciutat "Welcome to fabulous Las Vegas" i fer-hi la foto de rigor i també veure on estan situades les Chapels on cada dia s'hi casa tanta gent (i com aquell qui no vol la cosa, celebrar el casament de la Montse!) Vam trobar el cartell força fàcilment (es veu que ja hi havíem passat per davant la vegada anterior).

La zona de capelles.... indescriptible... bé, sí que es pot descriure: una horterada!!! La White Little Chapel, la més famosa, tota pintada de blanc, amb marquesines amb flors de plàstic enganxades, un cotxe dels anys 60 nig destartalat de color rosa "pastel", un munt de Cupidos pintats per les parets, arreu estampada la paraula "Love" i un Elvis enganxat dalt d'un cartell movent incansablement els malucs.... Vaja, que m'ho imaginava un pèl menys cutre!! Ah, i la Montse es va casar. Amb un Wilson. (Per més detalls, dirigiu-vos a ella. Jo "hasta aquí puedo leer"...

Altre cop notar l'aire calent i enllaunat de Las Vegas... quina peresa...

I apa, cap al Death Valley (a 130 milles al NW de Las Vegas). Però abans d'endinsar-nos-hi ens vam aturar per dinar en un restaurant al costat d'una Base militar Aèria dels Estats Units. La temperatura era força alta al migdia, ben bé rondava els 40 ºC.

El Death Valley és un parc nacional dels més grans del país. I també la zona dels USA en què s'han registrat temperatures més elevades (56,6ºC a l'ombra). I sí que notàvem que feia calor. Travessàvem indrets desèrtics tot i que encara no hi havíem entrat formalment. De tant en tant hi havi cases a banda i banda de la carretera solitària i la primera cosa que em venia al cap era... "Però qui hi deu viure aquí?". I hi viu gent. I hi ha hotels... L'Hotel que teníem reservat era el mític i fantasmagòric Hotel Amargosa (es veu que surt a la llista de llocs misteriosos i paranormals dels USA). Està en la intersecció de la Hwy 127 i la HWy 190. És un edifici a planta baixa del 1920, d'estil colonial mexicà (tot blanc) i amb les habitacions que donen a una porxada llarguíssima). Es veu que fa un grapat d'anys una ballarina de Nova York, Marta Becket, va tenir un accident automobilístic per aquells verals i va decidir tornar a la vida l'hotel. Fins no fa massa, oferia espectacles de dansa clàssica (amb 80 i escaig anys). Ara tan sols fa recitals. I sí, l'aparença de l'hotel és inquietant. Però no tant com diuen les guies ni els vídeos del Youtube... Aquests americans són uns exagerats!

A la tarda vam anar fins a Beatty, un poble que havia viscut de la mineria. I vam seguir fins al poble fantasma de Rhyolite. Fantasma del tot, molt enrunat. Hi destaca una casa amb botelles incrustades a la paret del 1906 i les runes d'un banc de tres pisos. El matís de color de tarda-quan-cau ho feia tot més llunyà, misteriós, solitari... Hi havia un munt de cartells que avisaven que hi havia Rattlesnakes (serps de cascavell)... i la veritat és que una servidora, anant en xancletes platgeres (ben indicades per anar pel Lejano Oeste) es va començar a esgarrifar i a caminar lluny dels matolls. Al mateix Rhyolite es pot visitar un museu d'escultura a l'aire lliure, el Goldwell Open Air Museum, ben surrealista i que amb l'escassa llum que ens oferia el vespre agafava una aparença un pèl estranya... Molt original. Ah! i hi havia gent gravant un videoclip musical.

L'endemà calia matinar força per fer la ruta pel desert en hores en què el sol fos més clement... Així que després de sopar sota els porxos de l'Amargosa amb la companyia d'una rata cangur del desert que saltironejava pel nostre voltant buscant alguna molla, decidim anar a dormir.