El Desert de Mojave

(Fa dies que no tenim connexió, anem penjant posts endarrerits)

Avui hem deixat Los Angeles. Hem d'anar cap a Las Vegas (Nevada). Molta carretera és el que ens espera. Direcció Barstow. El paisatge canvia completament. Tot agafa un to marronós. Fem una primera parada en una estació de servei on omplim el dipòsit de regular gas i comprem gel per la nevereta portàtil que ens hem firat. I apa, a comptar quilòmetres -o miles- fins arribar a Barstow. Estem en territori de la Route 66. Ja us podeu imaginar que de "moteros" i Harley Davidson en vam veure unes quantes! La temperatura (ambiental!) anava pujant... en un no res ens vam posar a 40ºC. Deixem Barstow, agafem una carretera direcció Neddles. Entrem a la Reserva Nacional de Mojave. És una zona desèrtica, terrosa, pintada amb una gamma de marrons molt diferents. El terreny és variable; des de planes, turons, roques de formes punxegudes,... Un tren de mercaderies quilomètric ens segueix en paral·lel. Estem gairebé enmig del no res (tal i com ens recordaria més tard un cartell d'un bar també perdut, a prop de Kelso). És d'assenyalar la música que ens va acompanyar durant un bon tram del viatge. El cosmos es devia alinear ja que va ser casualment molt adequada: Don't cry, This I love, November Rain (era fàcil pensar que en qualsevol moment ens trobaríem davant l'esglesiola amb l'Slash fent un solo de guitarra tot despitrerat)... La sensació era maca, sentida, força soles enmig de la carretera, amb aquell paisatge tan ferésteg, això sí, de tant en tant ben acompanyades per uns camions XXL. Pel camí ens trobem amb una base militar de marines de l'exèrcit dels USA. Ja us podeu imaginar quina parefernàlia tenen muntada...

Kilòmetres, camions, sol, calor, un paisatge que sembla que no tingui fi,... La sensació és molt plaent, el cap marxa i torna, és inevitable. Dinem en una estació de servei fent picnic (tot s'escalfa en qüestió de minuts), fa un aire calent, terrible i un sol potent. Demanem informació al noi de l'estació, ens aconsella passar pel Kelso i Cima, un ghost town. A Kelso ens trobem amb un ranger la mar de simpàrtic que ens convida a un visionat d'un documental sobre la Reserva Nacional de Mojave. I cap a Cima, un poblet de pel·lícula de l'Oeste... Abandonat, flanquejat per vies de tren, algunes inservibles. Continuem enfilant camí cap a Las Vegas. La sensació d'estar en mig del no res continua, inclús es va fent més evident. Embolcallades de silenci. Passem per una carretereta solitària. A banda i banda de la carretera ens resguarda el bosc més gran de Joshua Trees de la reserva. De debò que tot plegat convida a la catarsi. Anem aturant-nos vora la carretera solitària, és com si necessitéssim baixar per trepitjar la terra, que ens toqués l'aire i el sol, que ens acompanyés aquesta solitud i immensitat que arriba a emborratxar. Cal viure-ho.

Agafem un desviament i anem cap a les Dunes Cantants. I estem de molta sort: podem sentir en la distància el cant de la sorra quan l'aire la fa patinar duna avall. És que més preciós no ho pot ser. Embriaga. Sortim de la Reserva Nacional de Mojave i comencem el tram final de viatge fins a Las Vegas.

Las Vegas per al proper post, són figues d'un altre paner...