Aquest any tornarem a trepitjar terres americanes. Aquest cop però seran del nord i de la part oest. Un viatge en què intentarem equilibrar les dosis d'asfalt i natura. Lejano Oeste... ves que venim!

dimecres, 24 d’agost del 2011

Vorejant la costa oest: Santa Barbara i Santa Monica

Aquest matí hem sortit de Morro Bay, un poble costaner. El cel era de plom. Feia molta fresca. Ni hem aconseguit distingir a simple vista la roca Morro. Enganxar la Hwy 101 i resseguir la costa en direcció sud. Trobem nuclis importants com San Luis Obispo, però no hi fem parada. De cop i volta, a banda i banda de la carretera apareixen vinyes plantades. Anem passant per una zona vinícola important del país, "los viñedos" de Santa Barbara. Es veu que en aquest terreny el clima és idoni per al cultiu de la vinya (valls de Santa Maria i Santa Ynez). A Santa Barbara hem visitat la Misión, fundada pel Padre Serra a finals del s.XVIII. Avui dia és un monestir franciscà (i és ben cert!, ens hem topat amb un monjo amb el seu hàbit marró). Interessant el que s'hi explica i com els colons, capellans i missioners s'hi establien i "adoctrinaven" als pobres indis de la zona, els chumash.
Cap al moll. Hem visitat l'Stearns Wharf. Es veu que és el moll més antic en actiu de la costa oest (1872). Hem dinat en una terrasseta, envoltades de gavines, d'aquelles que s'aprofiten de la gent que bada. Feia fresca, sort del sol...
I anar baixant cap a Santa Monica. Per tal de passar pel costat del mar, hem canviat la Hwy 101 per la Hwy 1. Parada a Malibú i a Topanga Beach. Ens devem haver aturat a la platja dels aprenents de surfista: no n'hi havia gairebé cap que s'aguantés dret sobre la taula gaire estona. Ara, això sí, tots ben equipats de neoprè, és que sinó no hi deu haver manera de posar-se a l'aigua! (he tornat a posar-hi els peus i evidentment, aquesta aigua del Pacífic és gèlida).
De Malibú a Santa Monica per la Pacific Coast Hwy. Un cop instal·lades al "Motel Santa Monica", hem baixat cap a la platja i el passeig marítim. No sé si era la llum, l'ambient, el fet que tots els espais siguin tan amplis, que la caiguda de la tarda ha estat preciosa. I molt taronja. Passejada pel Wharf de Santa Monica, passant pel costat de les diferents atraccions: la nòria, les muntanyes russes, punts on podies aprendre a fer d'acròbata trapezista,... Molt d'ambient. Hem anat a sopar a un local del moll. El nom ens era molt familiar: Bubba Gump Shrimp & co. Clar, de la pel·lícula Forrest Gump! Un local amb vistes a la platja, molt ben decorat, amb frases mítiques del film enganxades per les parets. I el sopar boníssim!!! Unes gambes fresquíssimes!!!
Això s'acaba... Demà passarem el dia a Santa Monica i farem l'última nit a Los Angeles.

Baixant per la Big Sur

Diria que gairebé està aclarit el tema (de la vaga)

San Francisco (i quines pujades!)

Encara hi ha vaga...

El Yosemite National Park

També en construcció (lus paletes mus fan vaga...). en breu s'espera arribar a un acord...

Bodie i els Mammoth Lakes





En construcció també! (La construcció ja no és lu que era...)

Estem a la presó. Envieu SMS per salvar-nos de lus "pieles-rojes"




Estem detingudes. Vaja, que estem al talegu. Lu fotut és que hi estem per diverses causes. La presó està gestionada pels pieles-rojes de la zona.
Acusacions:

Miss Montseh Joe, amb DNI 23456124  ha estat acusada de "falto al respeto" ja que en la nostra visita a la Misión de Santa Bárbara ha aixecat l'hàbit a un monjo franciscà (i es veu que no portava res, anava ben suelto... clar, allò de l'ordre dels franciscans, d'integració a la natura i tal i qual...). Ella creu que per lo que ha vist, no n'hi ha per tant...

Miss Mary William, amb DNI 23456124 ha estat acusada de robar la pipa de la pau dels pieles-rojes i fumar-se-la. Ja li deien coses i feien gestos estranys, però ella no els entenia... entre tanta fumarada... Ella només deia "maria, maria..." i clar, la van detenir per tinença il·legal de substàncies.

Miss Anne Jack, amb 23456124 ha estat acusada d'indecendència i provocadoria. Es veu que a tots els moterus que feien la Route 66 els aturava i els assaltava mentre s'anava baixant la cremallera del monu de cueru negre... Vaja, que ara la ruta ha canviat de recorregut... l'inici és el camí que emprèn cada dia un Dodge blanc i anem amb una sècula de motos bramant al darrere, i clar, a la causa s'hi sumen els problemes de trànsit que provoca...

Miss Vanessah Averell, amb DNI 23456124 ha estat acusada de colar-se en una base militar i fer-los passar la prova de la "sin-línea". Vaja, que va fer una neteja... Total, que hi tornen a haver les llistes obertes de reclutament... no va quedar "títere con cabesa"
Si ens voleu treure de la Redskin Jail, envieu un SMS i escriviu-hi: Freedom for Dalton Sisters.
Us estarem molt agraïdes.... és que no mus podem quedar més dies, que hem de tornar a la fenye...

divendres, 19 d’agost del 2011

Camí del Death Valley...

Tornem a Las Vegas. No pas perquè sigui el que més ens ha agradat dels USA, sinó perquè ens venia de passada per anar al Death Valley (el nom és força revelador... condicions climatològiques força dures). Volíem aprofitar el viatge per fer 2 coses que no havíem fet el 1r cop que hi havíem estat (a Las Vegas): trobar el cartell típic de benvinguda a la ciutat "Welcome to fabulous Las Vegas" i fer-hi la foto de rigor i també veure on estan situades les Chapels on cada dia s'hi casa tanta gent (i com aquell qui no vol la cosa, celebrar el casament de la Montse!) Vam trobar el cartell força fàcilment (es veu que ja hi havíem passat per davant la vegada anterior).
La zona de capelles.... indescriptible... bé, sí que es pot descriure: una horterada!!! La White Little Chapel, la més famosa, tota pintada de blanc, amb marquesines amb flors de plàstic enganxades, un cotxe dels anys 60 nig destartalat de color rosa "pastel", un munt de Cupidos pintats per les parets, arreu estampada la paraula "Love" i un Elvis enganxat dalt d'un cartell movent incansablement els malucs.... Vaja, que m'ho imaginava un pèl menys cutre!! Ah, i la Montse es va casar. Amb un Wilson. (Per més detalls, dirigiu-vos a ella. Jo "hasta aquí puedo leer"...
Altre cop notar l'aire calent i enllaunat de Las Vegas... quina peresa...
I apa, cap al Death Valley (a 130 milles al NW de Las Vegas). Però abans d'endinsar-nos-hi ens vam aturar per dinar en un restaurant al costat d'una Base militar Aèria dels Estats Units. La temperatura era força alta al migdia, ben bé rondava els 40 ºC.
El Death Valley és un parc nacional dels més grans del país. I també la zona dels USA en què s'han registrat temperatures més elevades (56,6ºC a l'ombra). I sí que notàvem que feia calor. Travessàvem indrets desèrtics tot i que encara no hi havíem entrat formalment. De tant en tant hi havi cases a banda i banda de la carretera solitària i la primera cosa que em venia al cap era... "Però qui hi deu viure aquí?". I hi viu gent. I hi ha hotels... L'Hotel que teníem reservat era el mític i fantasmagòric Hotel Amargosa (es veu que surt a la llista de llocs misteriosos i paranormals dels USA). Està en la intersecció de la Hwy 127 i la HWy 190. És un edifici a planta baixa del 1920, d'estil colonial mexicà (tot blanc) i amb les habitacions que donen a una porxada llarguíssima). Es veu que fa un grapat d'anys una ballarina de Nova York, Marta Becket, va tenir un accident automobilístic per aquells verals i va decidir tornar a la vida l'hotel. Fins no fa massa, oferia espectacles de dansa clàssica (amb 80 i escaig anys). Ara tan sols fa recitals. I sí, l'aparença de l'hotel és inquietant. Però no tant com diuen les guies ni els vídeos del Youtube... Aquests americans són uns exagerats!
A la tarda vam anar fins a Beatty, un poble que havia viscut de la mineria. I vam seguir fins al poble fantasma de Rhyolite. Fantasma del tot, molt enrunat. Hi destaca una casa amb botelles incrustades a la paret del 1906 i les runes d'un banc de tres pisos. El matís de color de tarda-quan-cau ho feia tot més llunyà, misteriós, solitari... Hi havia un munt de cartells que avisaven que hi havia Rattlesnakes (serps de cascavell)... i la veritat és que una servidora, anant en xancletes platgeres (ben indicades per anar pel Lejano Oeste) es va començar a esgarrifar i a caminar lluny dels matolls. Al mateix Rhyolite es pot visitar un museu d'escultura a l'aire lliure, el Goldwell Open Air Museum, ben surrealista i que amb l'escassa llum que ens oferia el vespre agafava una aparença un pèl estranya... Molt original. Ah! i hi havia gent gravant un videoclip musical.
L'endemà calia matinar força per fer la ruta pel desert en hores en què el sol fos més clement... Així que després de sopar sota els porxos de l'Amargosa amb la companyia d'una rata cangur del desert que saltironejava pel nostre voltant buscant alguna molla, decidim anar a dormir.

dimecres, 17 d’agost del 2011

Continuem entre natura: Bryce Canyon, Zion National Park


Ens hem llevat aviat, com sempre. Però hem sortit tard, com sempre... ;-) Hem fet nit a Page (Arizona), però no en un hotel. Tampoc en una pensió, ni a sota el pont, ni en una tenda de campanya, ni al cotxe, ni hem fet vivac. Hem dormit a casa d'un matrimoni americà  que ens ha llogat un parell d'habitacions. No tení­em habitació reservada i és temporada alta... vaja que no trobàvem habitació per enlloc fins que l'amo del Red Rock Motel ens va dir que sa germana i el seu cunyat vivien en una casa gran en una zona residencial de Page i que quan tots els cartells d'hotels i hostals de la ciutat mostraven el rètol de "No Vacancy" (vaja, tot ple), ells llogaven habitacions. Abans d'enviar-nos a cals parents  vam haver de passar un interrogatori de 3r grau (clar, no posarà  a ca la germana qualsevol "maleante"). Quan va veure que érem bones xiquetes, educades, inofensives, 2 amb un anglès d'Oxford i les altres 2 de Cambridge (??!!) va trucar-los i ens hi va enviar. Oh, quina sorpresa!!! La casa era xulíssima, d'estil mexicà  (tenen una casa a Mèxic on hi baixen a passar l'hivern), tot a planta baixa, molt ben decorada. És d'un matrimoni jubilat molt simpàtic i agradable, en Mike i la Viky Wright. Ens obren casa seva sense cap restricció. Li demanem que ens recomani un lloc per sopar. Fem cap al Ken's Old West i estem de sort ja que aquell vespre hi ha Live Country Music. Després de fer una cerveseta a la barra, ens donen taula per sopar. L'ambient és autèntic: hi ha turistes, però també molta gent autòctona. Tornem a la casa que ens acull (ho deixen tot obert!, que hi entri qui vulgui!!!, clar, com que deuen tenir pistoles i escopetes...). I dormim.
Ens despertem a cals Wright (el tema cortines no el tenen gaire treballat). Ens conviden a prendre un cafetó a la seva terrassa amb vistes a un dels molts canyons de la zona. I un coiot s'apropa fins la tanca del jardí­: la Viki li ha donat menjar. tenim el privilegi de veure'n un a escassos metres!
Enfilem camí­ cap al Llac Powell però l'observem des de fora. És el segon llac artificial més gran del país. Es va construir per proporcionar energia hidràulica però aquets objectiu aviat va quedar suplantat pel turisme. I és que molta gent hi va a passar el cap de setmana amb les seves barques.El paisatge fins el Bryce Canyon és ben canviant. Primer, l'aridesa a què estàvem acostumades: pedra, canyons, pols, penyasegats,... però sense ni adonar-te'n el paisatge canvia. Sembla que estiguem gairebé als Alps, els de la Heidi i l'abuelu. Anar pujant i anar gaudint-lo: fotos, música... Arribem al Bryce. Altra vegada cal deixar el cotxe en una zona d'aparcament i utilitzar el Shuttle Bus que s'atura en diversos miradors. Ho tenen molt ben muntat. En visitem diversos. L'espectacle és genial. Un munt d'agulles de pedra de gran varietat cromàtica. Un paisatge diferent als altres canyons que hem vist, val la pena visitar-lo! Per cert, el Bryce Canyon és a Utah, terra de mormons.
Camí cap al Zion National Park. Ben diferent dels altres també. Es veu que l'indret, en un primer moment va ser refugi de mormons (bé, els primers de veritat van ser els indis, però com sempre, van haver de fer maletes i canviar de domicili). El parc es comença a visitar des de baix i es pot recórrer per una carretera força estreta d'asfalt vermell perquè no desentoni amb el paisatge( al llarg de gairebé 30 km); ja us dic que estan en tots els detalls aqueixos americans... Aquest parc és també ben diferent als altres que hem visitat. Els colors de la pedra són preciosos, sobretot amb la llum de la tarda. Decidim no pujar al Shuttle bus ja que tenim poc temps (hem d'arribar a St. George, on hi fem nit) i ho fem pel nostre compte. El riu Virgin en va acompanyant en alguns trams del camí. A mesura que anem sortint del parc, a banda i banda hi ha uns xalets la mar de macos, i resorts (deu valdre un dineral allotjar-s'hi!). Ens conformarem amb una habitació en un Motel Super 8.

El Monument Valley. Versió 3.0


(Hem tancat a la Mariah William a l'habitació de l'Amargosa i li hem robat el netbook... allà vamooooos)

Recordeu la imatge de l'anunci de Malboro? doncs anem en busca de la foto perduda...

Sortim de Kayenta molt excitades perquè aquesta és una de les parts del viatge més esperades, ens va fer canviar la ruta inicial en l'últim moment (gràcies Km33).
Al sortir de l'hotel ja comencem a veure els "monticulus" típics, però quan arribes a "puesto" ho notes, i la reacció és: oooooooooooooooooooohhhh!!! ja veig el Lucky Luke cavalgant per aquí...
Preguntem què costa que un indi anomenat Gerònimu (o això diu) et porti a fer la ruta pel monument en uns jeeps i la resposta és (música del Un, dos, tres.. tilin tilin tilin) 75 USD per persona... Aaaaal iguaaaaal!!!!
Agafem el Dodge i carretera i manta amb la reductora a punt. La Vanessah Averell al volant sembla que vagi pel Dakar. Aixecant pols anem passant per cada "monticulu" on uns cartells ens indiquen el seu nom... Sovint anem trobant indis venent productes artesans.
Quan ja portem una estona al sol, ens entra la inspiració divina (altrament insolació) i fem tot un seguit de fotos a lo cowboy amb cavall inclòs espectaculars.
De sobte, com si d'un miratge es tractés, arriba un cowboy solitario (si li treiem la cua de guiris que portava darrere...) i ens quedem bocabadades observant el seu estilasso cavalgant com un professional (no malpenseu...) 

De tornada, la Mariah Williams i la Anna Jack necessiten viure l'experiència vaquera i salten del cotxe i tornen caminant sota un sol de justícia... la Vanessah Averell i la Montseh Joe passen de les experiències i van ben apoltrofades amb l'aire condicionat.

A la llunyania veiem una negror que els bons pagesos haguessin dit: "neneeee recull que en caurà una de grossa!!". I dit i fet... en el moment just que arribaven les caminantes van començar a caure gotes, llamps i trons. La imatge era espectacular. Vam decidir marxar i quan ja érem a la carretera, ens en vam recordar que no teníem la foto buscada... la vam buscar i rebuscar i no la vam trobar (serà una foto trucada?????)
Total, que parada al McDonalds de turno a esperar que passés la tormenta i enfilar cap a Page.

Creiem que ja és moment d'alliberar a la Mariah William, no fos cas que algun fantasma volgués dormir amb ella...

Gràcies per la vostra atenció i perdoneu les molèsties.

El equipo 3.0



En terra d'indis Navajo

Sortint del Grand Canyon, i després d'un grapat de km, a prop de Kayenta (direcció al Monument Valley) vam entrar en territori indi (la reserva comença a Tuba City i té una extensió de 27.000 milles quadrades) i vam visitar el Navajo National Monument. no és dels punts de la reserva que rebi més visitants. De fet, un cop desviades de la carretera vam enfilar una pista asfaltada. A la zona d'aparcament només hi vam trobar un cotxe. El Visitor Center ja estava tancat així que vam agafar un plànol d'una bústia ja preparada per si no trobes ningú a l'oficina. Vam escollir fer la ruta Sandal Trail. Tot i que era senzilla, es baixava força (i després s'havia de pujar). Pel camí t'anaves trobant uns cartells informatius en què s'hi detallaven les qualitats de certes plantes i les utilitats que tenien per als indis. Una ruta interessant i didàctica. A l'inici del camí hi havia una hogan (casa tradicional de fang on vivien els navajo). Anar descendint pel camí fins a trobar un punt des d'on podies gaudir d'una panoràmica del poble abandonat de Betatakin. Aquestes cases estaven construïdes sota una balma natural i van ser abandonades vora l'any 1300 per les sequeres continuades que van ser interpretades com una senyal per la que havien d'abandonar aquella terra. Això sí, van deixar-ho tot preparat per al seu retorn (que mai es va materialitzar). Al mirador hi ha una capseta on s'hi poden fer donatius per a la conservació del monument (cosa que vam fer).
Desfem camí i reprenem la carretera en direcció Monument Valley (fèiem nit al Holiday Inn de Kayenta, quin cop de pala!!!!).
Per cert, els indis navajo de més edat continuen mantenint la tradició de no mirar-se als ulls mentre parlen, ho vam poder comprovar en un supermercat. Això sí, els membres més joves de la tribu van perdent aquesta tradició a força d'interrelacionar amb els turistes.
Una altra cosa! Molts d'aquests indis uitlitzen el navajo com a primera llengua (que es veu que és complicadíssima) i compren diaris escrits en aquesta.

dimarts, 16 d’agost del 2011

Una meravella del món: el Grand Canyon




A la part oest del Grand Canyon hi ha l'Skywalk. És una passarel·la de vidre transparent que els indis hualapai gestionen. Per arribar-hi cal passar per una carretera d'aquelles d'autèntic Oeste: cases disseminades, ranxos, tancats per als cavalls, bústies a peu de carretera, camionetes atrotinades, esglésies de mil concregacions i una,... tot enmig d'un ambient sec, polsegós, assolellat, plantat de Joshua Trees... L'últim tram (d'uns 22 km) està sense asfaltar. És fàcil trobar bous pasturant per les vores dle camí. Un cop a dalt, cal deixar el cotxe en una zona d'aparcament i passar per taquilla: passejar-te per l'Skywalk i anar a visitar un ranxo i un mirador (Guano Point) pel mòdic preu de 78 USD!!! Decidim comprar el "pack".
Abans de caminar per damunt la passarel·la, un senyor indi autèntic et fa posar una mena de peücs de paper-roba i apa, en grups d'un màxim de 30 persones ens invita a caminar-hi. L'especatcle des d'una alçada de més de 1200 metres és impressionant. I la veritat és que, al començament, no t'atreveixes a caminar per la part de vidre transparent, sinó que vas per les vores, aferrada a la barana. No deixen que entris cap càmera de fotos, ni mòbil... cap electronic device ja que hi ha tres o quatre persones "de l'empresa" que et fan fotografies mentre et conviden a fer posturetes. I clar, no són pas gratis... quan surts de l'skywalk passes per una sala on te les ensenyen i quan preguntes el preu, més aviat t'esgarrifes i amb un somriure dius allò de... "ok, thank you" i gires cua! Cada foto val 30 USD!!!! Vaja, que els indis hualapai no en tenen un pèl de rucs!
Les fotos ens les vam fer nosaltres mateixes, i gratis!, mentre anàvem passejant per les vores del precipici. Vam pujar al shuttle bus (no es poden fer els trajectes en cotxes particulars) que ens va portar al Guano Point des d'on hi havia unes vistes fantàstiques del Grand Canyon. Teníem la possibilitat d'anar a visitar un ranxo, però era lluny i anàvem justes de temps així que vam fer parada i fonda al Visitor Center (punt d'inici). I vam dinar. I apa, a fer un fart de quilòmetres: havíem d'arribar al Parc Nacional del Grand Canyon abans que caigués la nit.
El paisatge anava canviant a mesura que anàvem avançant: d'un terreny marronós i amb poca vegetació vam fer cap a un indretverd, plantat de pi roig. Vam coincidir en què ens recordava al pasisatge que sortia a la sèrie de dibuixos animats Jackie i Nuca. Pots comprar un tiquet per entrar als Parcs Nacionals dels USA al preu de 80 USD. Aquest passi dóna accés a tots els parcs nacionals dels EUA que vulguis visitar durant un any.
I ja era fosc... l'entorn preciós, rodejades de bosc, de rens en llibertat. Vam fer nit al Maswik Lodge Hotel, en un apartament totalment integrat a l'entorn (color, material).
Diuen que cal veure la sortida del sol des del Grand Canyon. Ens vam posar el despertador a les 5:30 i apa, jaqueta al damunt i en direcció a l'est! L'espectacle fascinant, no cal dir. Si bé gairebé totes les sortides de sol són maques per definició, la que vam contemplar des d'aquesta meravella del món no va ser menys espectacular!
Per dins el Parc t'has de moure en autobusos que et van deixant en diversos punts d'interès i en els que pots recórrer 3 rutes diferents. Nosaltres vam optar per la ruta blava: vam començar al Mather Point i vam seguir un trail caminant fins a Village East (2 km) a la vora dels penyasegats. La Vanessah Averell va acabar abandonant-nos ja que s'esgarrifava cada vegada que ens acostàvem a un tallat de roca vertical (tot i que estéssim als que no eren gens perillosos!).
Ja en tenim de fotografies ja, però de tota manera no poden arribar a copsar la grandiositat, profunditat i immensitat del monument natural. Ens vam anar aturant pels diversos miradors, ens asseiem i contemplàvem el Canyon tot fent fotografies, ens ajèiem... I cada fotografia resultava d'un color diferent en funció dels núvols que en aquell moment hi havia damunt...
I de turistes... força, però sense aglomeracions!!!
I per procedència... xinesos (o japonesos), sens dubte!!

diumenge, 14 d’agost del 2011

Las Vegas


(Fa 2 dies que hem deixat Las Vegas. Tinc la Vanessah Averell ben a la vora... mix d'opinions... una espècie de pluja d'idees...)
Las Vegas. Hi arribem a mitja tarda. Canvi de registre. Ara res de solituds, ni de catarsis, ni de silencis, ni d'estar al mig del no res. Només entrant a la ciutat t'adones que ha de ser immensa. És plena d'hotels temàtics. El nostre és el Luxor, vaja el que emula l'antic Egipte. Ja ho fan això els americans, el que no ho tenen, s'ho fabriquen. Així que ens un quatns milers de metres quadrats hi tenen París, Roma, Venècia, New York, Montecarlo, Egipte, Anglaterra, l'Illa del Tresor, un país indeterminat de l'Orient,... 
Tenim habitació en una piràmide de vidre fosc, a l'entrada hi ha una esfinx enorme (ves a saber si no l'han fet més grossa que l'original i tot, cal sempre tenir present aquestes lletres XXL). La planta baixa de l'hotel està plena de màquines "tragaperres" , taules de joc i gent enganxada a les butaques. Vagis on vagis de l'hotel estàs obligada a passar pel mig de la immensa sala de joc.
Las Vegas són moltes ciutats dins d'una ciutat. Han representat diverses ciutats i cultures del món (amb més o menys encert). Al vespre l'espectacle se sobredimensiona: llums, música, gent per tot arreu, homes i dones que t’ofereixen mil i un espectacles per anar (la majoria eròtics). Masses inputs, massa informació que t’acaba col·lapsant.
Avui és l’aniversari de la Montse (11 d'agost). Sortirem a gaudir la vida nocturna de la ciutat, anomenada mundialment. Anem a la discoteca Studio 54 (la pionera és la de New York). La música? Moltes de les cançons que posen pels bars de Reus i una altra part molt important de hip-hop. Go-gos, noies i nois amb uns models que fan "vèrtig"… Naltros no estàvem en sintonia amb l’estil de vestir de la majoria de la gent: com a mínim, la faldilla havia d'anar un pam més amunt!
Espectacles que vam veure: les fonts del Bellagio (l'aigua dansava al so d'una cançó d'un musical conegut americà que ara no en recordem el nom), una performance de la Treasure Island (vaja, fèmines vestides de sexy-pirata que invitaven a un vaixell d'homes espitrerats a lluitar).
Vam entrar als diversos hotels de l’Strip. El Caesar era especialment luxós: entre estàtues d’emperadors hi havia una reproducció del Colisseu. També hi havia una Fontana de Trevi (poc aconseguida) i la font de la Piazza Barberini. Tot és grandiós, insultantment immens, una autèntica Sin City, on tot deu ser permès... Interessant veure-ho, tot i que no puguis evitar fer-ne alguna valoració que vagi més enllà de l'impacte dels sentits.
Per la Vanessah Averell, Las Vegas és un espectacle continu; en un parell de dies no tens temps de veure-ho tot. Ah, i diu que escrigui que Las Vegas deu ser alguna cosa més que joc, sexe i llumetes de colors... (no vam visitar les Chapels on cada dia s'hi casen un munt de parelles).
Bé, costa unificar punts de vista... segur que si les altres dues companyes fossin aquí, aportarien altres detalls i altres opinions. En aquest tema, tot és ben subjectiu i lícit!
Deixem Las Vegas mentre escoltem una versió de la Unchained Melody interpretada per l'Elvis Presley... (altre cop l'alineació còsmica...)
PD: Ah per cert! No ens vam gastar ni una moneda de les més petites que tenen en cap màquina "tragaperres"!!! 100% esperit català!
Camí de l'Skywalk (passarel·la de vidre sobre el Grand Canyon).

El Desert de Mojave


(Fa dies que no tenim connexió, anem penjant posts endarrerits)
Avui hem deixat Los Angeles. Hem d'anar cap a Las Vegas (Nevada). Molta carretera és el que ens espera. Direcció Barstow. El paisatge canvia completament. Tot agafa un to marronós. Fem una primera parada en una estació de servei on omplim el dipòsit de regular gas i comprem gel per la nevereta portàtil que ens hem firat. I apa, a comptar quilòmetres -o miles- fins arribar a Barstow. Estem en territori de la Route 66. Ja us podeu imaginar que de "moteros" i Harley Davidson en vam veure unes quantes! La temperatura (ambiental!) anava pujant... en un no res ens vam posar a 40ºC. Deixem Barstow, agafem una carretera direcció Neddles. Entrem a la Reserva Nacional de Mojave. És una zona desèrtica, terrosa, pintada amb una gamma de marrons molt diferents. El terreny és variable; des de planes, turons, roques de formes punxegudes,... Un tren de mercaderies quilomètric ens segueix en paral·lel. Estem gairebé enmig del no res (tal i com ens recordaria més tard un cartell d'un bar també perdut, a prop de Kelso). És d'assenyalar la música que ens va acompanyar durant un bon tram del viatge. El cosmos es devia alinear ja que va ser casualment molt adequada: Don't cry, This I love, November Rain (era fàcil pensar que en qualsevol moment ens trobaríem davant l'esglesiola amb l'Slash fent un solo de guitarra tot despitrerat)... La sensació era maca, sentida, força soles enmig de la carretera, amb aquell paisatge tan ferésteg, això sí, de tant en tant ben acompanyades per uns camions XXL. Pel camí ens trobem amb una base militar de marines de l'exèrcit dels USA. Ja us podeu imaginar quina parefernàlia tenen muntada...
Kilòmetres, camions, sol, calor, un paisatge que sembla que no tingui fi,... La sensació és molt plaent, el cap marxa i torna, és inevitable. Dinem en una estació de servei fent picnic (tot s'escalfa en qüestió de minuts), fa un aire calent, terrible i un sol potent. Demanem informació al noi de l'estació, ens aconsella passar pel Kelso i Cima, un ghost town. A Kelso ens trobem amb un ranger la mar de simpàrtic que ens convida a un visionat d'un documental sobre la Reserva Nacional de Mojave. I cap a Cima, un poblet de pel·lícula de l'Oeste... Abandonat, flanquejat per vies de tren, algunes inservibles. Continuem enfilant camí cap a Las Vegas. La sensació d'estar en mig del no res continua, inclús es va fent més evident. Embolcallades de silenci. Passem per una carretereta solitària. A banda i banda de la carretera ens resguarda el bosc més gran de Joshua Trees de la reserva. De debò que tot plegat convida a la catarsi. Anem aturant-nos vora la carretera solitària, és com si necessitéssim baixar per trepitjar la terra, que ens toqués l'aire i el sol, que ens acompanyés aquesta solitud i immensitat que arriba a emborratxar. Cal viure-ho.
Agafem un desviament i anem cap a les Dunes Cantants. I estem de molta sort: podem sentir en la distància el cant de la sorra quan l'aire la fa patinar duna avall. És que més preciós no ho pot ser. Embriaga. Sortim de la Reserva Nacional de Mojave i comencem el tram final de viatge fins a Las Vegas.
Las Vegas per al proper post, són figues d'un altre paner...

divendres, 12 d’agost del 2011

Pel Downtonwn de Los Angeles




Matí gris a Los Angeles. Amb jaqueta de punt i tot. Cap al Downtown de la ciutat. És on hi ha els gratacels, els edificis governamentals i també el centre històric. Els gratacels es veuen nous, alguns de formes sorprenents, per les portes entren i surten homes amb corbata i maletí i dones amb faldilla i sabata de taló. Amb intenció de visitar el MOCA (Museu d'art contemporani) m'he quedat amb un pam de nas, no obren fins el diemcres i érem dimarts. S'hi exposen obres des de la dècada dels 40 fins a l'actualitat (n'hi ha de l'Andy Warhol). Bé, de fet la plaça que dóna a l'accés de l'edifici del museu ja té plantificada una escultura un pèl estranya (de vegades no acabo d'entendre del tot bé la contemporanietat artística): una estructura feta amb trossos de metall entre les que s'hi distingeixen trossos d'avió...
Visitem el Wells Fargo History Museum, situat a la Grand Avenue. És petit, és gratuït però interessant. Hi tenen exposada una diligència (com les que surten a les pel·lícules de l'Oeste), una oficina bancària del segle XIX (inevitable imaginar els Dalton atracant-la) i tot un seguit d'explicacions i objectes relacionats amb la febre de l'or.
Un edifici té una forma que ens és una mica familiar. És el Walt Disney Concert Hall. S'assembla moltíssim al Guggenheim de Bilbao. Estructura d'acer, amb parets i sostres de formes gairebé impossibles. Em va agradar la frase que vaig llegir a la guia: "...evoca imágenes de una embarcación a la deriva en un mar cósmico". Talment. I res, que és on hi té la seu la Philharmonic de Los Angeles.
Descendim cap a la zona d'edificis del govern i ens trobem amb un edifici que de fora no es podria dir mai que és una catedral o almenys aquest esquema no el teníem pas memoritzat. És la Cathedral of our Lady of the Angels. És moderna, fa menys de 10 anys que la van acabar de construir. La veritat és que la vaig trobar molt original, per un cop que no copien monuments de l'antiga Europa... Ah, i a la cripta hi ha enterrat en Gregory Peck. De dins, de línies sòbries però m'atreveixo a dir que tots els elements formaven un conjunt harmònic.
I cal al Pueblo de Los Angeles! Entraves en un tros de Mèxic. De cop i volta sents que ningú utilitza l'anglès per comunicar-se i que està ple de gent immigrant del país amb le que limiten pel sud. Esglésies, patios, Maresdedéu, barrets mexicans, mercadets (artesania mexicana barrejada entre piles de gorres dels Dodgers)... A la Old Plaza, centre de El Pueblo, hi havia uns homes disfressats d'asteques ballant unes danses que no deixaven de resultar extravagants... Vam visitar la casa més antiga de la zona, l'Avila Adobe que certament em va resultar força comuna ja que l'estil era totalment espanyol, vull dir que tots hem vist fotos de cases com aquesta, que les hem tingut ben a prop.
A les 3 de la tarda teníem hora per fer una visita als estudis de la Warner Bros. La veritat és que em pensava que seria menys interessant, tenint en compte el meu analfabetisme de sèries de televisió americanes... Vam fer un Vip Tour dalt d'un trenet (impossible fer-ho a peu, ens hi haguéssim estat un fart d'hores!), així també ens tenien més controlats... El nostre guia era molt agradable i atent, en Bob. Segons les sèries i pel·lícules que la gent del nostre trenet li demanava el feia la ruta. Vam passar pels decorats de Friends, de Big Bang Theory i de moltes altres que no recordo, de pel·lícules com Casablanca, Annie, Spiderman,... Tot i ser agost hi havia rodatges. En Bob ens va dir que d'octubre a juny hi poden arribar a treballar 9000 persones... Bé, continuem amb la XL... La Montse hi va viure una tarda que de ben segur no oblidarà... passant amb el trenet per davant d'uns estudis de gravació va veure un actor, Zachary Levi, de la Sèrie Chuck... vaja, ja us ho podeu imaginar! I de cop i volta, ens va passar el Clint Eastwood conduitn un cotxet tipus camp de golf pel costat amb tota la normalitat del món (estava treballant)... This is America!! Museus amb els cotxes reals que han sortit a diferents pel·lícules, roba original que han portat actors i actrius, decorats de sèries (ens van fer una foto assegudes a un sofà que apareix a la sèrie Friends) i tot el que vulgueu i més!
Veure caure la tarda al Griffith Observatory. Es té una bona perspectiva del cartell de HOLLYWOOD i es pot veure la immensitat de Los Angeles als teus peus. La imatge molt maca. El sol ho anava pintant tot de color taronja, fins que va desaparèixer...

dimarts, 9 d’agost del 2011

Això és Hollywood

Ens hem llevat amb desfasament horari i poca sincronització. Una a les 4 ja estava desperta, una altra a quarts de 5, l'altra a les 6 i l'altra gairebé a les 7. Això dels vols tan llargs destarota que és un "cuntentu"... Bé, ja ens hem anat posant en òrbita al llarg del dia.  Ens allotgem a un hotel que està al Beverly Boulevard. No està pas mal situat, però les distàncieas a Los Angeles són enormes, és una ciutat molt horitzontal. Hem caminat força aquest matí. Hem preguntat al senyor que hi ha a la recepció, que és molt amable (com la majoria de la gent) com ho havíem de fer per anar al Passeig de la Fama (Walk of Fame) i ens ha fet un plànol a mà que no ha tingut pèrdua. Ens ha dit que a peu era "very far", però aquesta gent estan acostumats a caminar poc, així que hem decidit no pujar a l'autobús i fer tot el trajecte a peu. Ha estat una bona decisió. Hem caminat poc més d'una hora: hem baixat un tros del Berverly Boulevard, hem girat cap a la Fairfax Avenue fins a trobar el Hollywood Boulevard i anar creuant les avingudes perpendicul·lars: La Brea, Highland... La part final del recorregut l'hem feta caminant entre grans avingudes flanquejades per palmeres (tipus les que sortien a Magnum): zona residencial de gent de classe mitjana-alta. Anar caminant fins que hem arribat al Grauman's Chinese Theatre, no l'hem pogut visitar per dins ja que hi havia la preestrena d'una pel·lícula (30 minutes or less) i hi anaven els actors protagonistes. Total, que ens hem quedat sense veure les mans i peus gravats damunt del ciment. Cap al Kodak Theatre on, actualment, se celebra la cerimònia d'entrega dels Òscars. Bé, aquests americans ho aprofiten tot per fer negoci: en el recinte del Kodak Theatre hi ha un centre comercial on hi venen de tot i on hi pots menjar. Ah, i hi ha un mirador des d'on pots divisar el rètol més famós d'Amèrica: HOLLYWOOD (cada lletra medeix més de 15 m d'alçada! Tot és XL als USA...) El Hollywood Museum l'hem trobat tancat, obren de dimecres a diumenge. Llàstima, perquè haguéssim pogut desplegar les conductes més feitixistes: hi ha la cel·la original de l'Annibal Lecter que apareix a "El silenci dels Anyells", entre d'altres.
Tarda de glamour... passeig en el nostre flamant cotxe (Un Dodge 4x4) per Beverly Hills. Quins xaletassos!, quina zona residencial.... impressionant! Com més amunt tiràvem, els xalets estaven més protegits, és a dir, que ja no veies les façanes tan fàcilment... I apa, cap a Rodeo Drive... carrers plens de moda (però de la cara) i glamour (diria que hi havia poca gent passejant-s'hi amb xancletes). I l'hotel en què el Gere va convidar a la Roberts a passar una nit, (que al final va ser una setmana): El Beverly Wilshire Hotel . Hem entrat al hall (que no és el que surt a la pel·lícula), i hem vist la sala del bar, la del piano. Vaja, que som de les que ens hem de conformar mirant (encara és gratis).
Ja estem a l'habitació. Són les 11 de la nit. Estem força cansades. Diria que tan sols la Vanessa està desperta. Demà tenim un dia força ple. La intenció és visitar el Downtown, visitar els estudis de la Warner Bros, anar a veure un partit de baseball al Dodger Stadium i veure què tal és la vida nocturna de LA.
Jo també tinc son...

dimecres, 3 d’agost del 2011

Hem revisat la ruta i hem fet uns petits canvis...

No cal ser massa "llumbrera" per adonar-se que els USA ocupen un territori immens amb moltíssims indrets per visitar. Resulta difícil traçar una ruta sense deixar-te un lloc que t'encantaria visitar però que no ve gens de camí.
Diumenge, mentre anava i venia de la cuina fent-me el dinar vaig començar a fer zàpping, canal amunt i canal avall. Em vaig aturar al Canal 33. Feien un programa de viatges que es diu Km33. Casualment parlaven del Grand Canyon i Las Vegas! Me'l vaig mirar (si teniu una estona i us el voleu mirar, cliqueu aquest enllaç i us hi portarà http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3477330 ).
No podia ser que haguéssim desestimat visitar el Monument Valley en el disseny de la 1a ruta... així que l'endemà vam posar-nos a revisar-la i a moure dies i nits per tal que tot plegat quadrés.

Així doncs, a grans trets, la ruta ha quedat d'aquesta manera:
-Los Ángeles
-Las Vegas
-De camí cap al Grand Canyon visita a l'Skywalk
-Grand Canyon
-Monument Valley
-Arches Park i Canyonlands Park
-Zion National Park
-Bryce Canyon
-Death Valley
-Llac Tahoe, Mammouth Lake i visita a Bodie, un Ghost Town miner abandonat...
-Yosemite National Park
-Sequoia National Park
-San Francisco
-Monterey
-Anar baixant per la costa (Big Sur): Malibú, Santa Mónica, Santa Bárbara
-Los Angeles

Aquí la teniu sobre mapa (gràcies Montseh Joe!!!, que el Sr. Googgle Maps i la Divina Orientació et guardin per molts anys!)